L'ESPORT ÉS SA?

Hi havia una vegada dos nens que tenien uns dotze anys. Al primer li encantava l’esport i el practicava des de ben petit. A casa seva li havien ensenyat que era molt sa fer esport per tenir el cos en forma. Jugava a l’equip de bàsquet del poble i entrenava tres dies a la setmana, dues hores cada dia.
El segon nen, en canvi, no feia cap exercici físic en tot el dia; anava a l’escola, estudiava, tornava, jugava i construïa “legos” i llegia molt. Però no practicava cap esport.
Al cap de vint anys, el primer nen era jugador de bàsquet professional. El segon era professor i director d’una universitat de la ciutat, però seguía sense practicar cap esport.
Un dia, no se sap quan ni on, aquests dos homes van morir. Al primer se li va parar el cor al mig de la pista mentre corria amunt i avall. El segon va tenir un atac de cor al carrer mentre anava cap a la facultat a donar les seves classes.
Tots dos nois van morir per una raó o una altra, però el que si que tenien en comú era que l’excès d’esport per un, i la falta d’esport per l’altre, va anar perjudicant la seva salut al llarg dels anys. Els atacs de cor i les malalties cardiovasculars es dónen sobretot en gent amb una vida sedentària que no practica cap activitat física. D’altra banda, els atacs de cor en moments d’esforç màxim (algú que practiqui moltes hores d’esport) també són causats per l’excès d’esport.
Per tant, és bo practicar esport?

En aquest petit estudi, intentaré desvetllar quins són els elements a tenir en compte a l’hora de practicar esport i possarem en dubte aquest famós mite que diu que:

L’esport és sa.

INTRODUCCIÓ

Aquest treball forma part d’un conjunt de treballs que analitzen els “mites moderns” de la nostra societat. És a dir, elements, idees, que viuen entre nosaltres i que mai ens hem molestat en investigar, desmentir o contrastar amb altres fonts.
Els treballs es divideixen en grups temàtics i es podran trobar tots organitzats a al blog de tots els alumnes de tercer curs de Creativitat del Dr. Sabaté de la Universitat Ramon Llull.

El mite que m’he propossat analitzar i possar en dubte la seva crediblilitat és si “l’esport és sa o no”. Vivim en una societat on l’esport és un dels elements més importants, hi ha competicions de tots els tipus, categoríes, nivells, etc. I la idea de què l’esport és sa per al nostre cos s’ha extès a tots els nivells. A l’escola es practica educació física des dels 3 anys i durant la primària i l’adolescència sempre hi ha la possibilitat de fer activitats extraescolar relacionades amb l’esport. Per tant, vivim en una societat rodejada d’esport i educació física.
Primer de tot cal aclarir que aquest és un anàlisi de les avantatges i desventatges que té practicar esport. I que per tant, va dirigit a totes aquelles persones que estàn sanes, i que, a priori, no tenen cap problema de salut.
És evident que no es pot fer un anàlisi igual per a persones amb alguna discapacitat o problema de salut crónic, etc. Per tant, tots els casos reals que s’explicaran a continuació són sobre gent que mai se’ls hi ha diagnosticat cap malaltia ni lesió greu anteriorment.

1. L’ESPORT ÉS SA

Des de petits ens obliguen a practicar esport; a l’escola, a la secundària, a batxillerat, etc. En el moment en què comencem a caminar estem en contacte amb l’educació física i sempre se’ns ha venut el tòpic de què “l’esport és sa”.
Segur que de petit, vosté també va practicar alguna activitat extraescolar relacionada amb l’esport; com el bàsquet o el futbol i, de fet, és evident que possar en forma el cos, excercitar els músculs i endurir-los practicant esport és sa per a l’èsser humà. Cada vegada s’estan duent a terme més estudis sobre els problemes que comporta una vida sedentària i de mala qualitat. Els “fast food” cada vegada estan més de moda en la societat, l’augment d’hores davant la televisió, l’ordinador, les videoconsoles, són alguns dels elements que ajuden a què el sedentarisme creixi en la nostra societat.
Segons Mª Elena Moura l’esport té diversos beneficis per a l’èsser humà, per una banda ajuda al bon funcionament dels músculs i articulacions i circulació sanguínia, ajuda a mantenir una vida sexual i laboral més plena i allibera tensió i estrés. A més a més, l’esport també afavoreix la qualitat de vida dels infants.

Si ens fixem en els més petits, el Dr. Mario Cerdà ens diu que per als nens és molt important la pràctica de l’esport. Que se’ls ha d’animar a practicar-lo i que gràcies a aquesta activitat física els nens desenvolupen diverses habilitats des del punt de vista físic i psicològic (esforç, treball en equip, sacrifici, diversió, etc.).
A més a més, actualment, hi ha diversos estudis que demostren que la falta d’esport en els més petits incrementa les seves probabilitats de patir malalties cardiovasculars, musculars, òsses, etc. La més coneguda actualment és l’obesitat infantil.
Finalment, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona va dur a terme un estudi l’any 2005 en el que volia trencar el mite de que l’excès d’esport perjudica la salut.
L’estudi , que es va dur a terme amb 157 ex esportistes d’èlit que havien arribat a practicar trenta hores setmanals d’esport que tenien una freqüència cardíaca inferior als 50 bategs per minut, demostrava que fer esport es molt sa, ja que els seus factors de risc cardiovasculars eren molt menors que els de la població en general. Per exemple, només un 9,8% dels homes estudiats tenien hipertensió, contra el 32% de la població que patia aquest factor de risc. A més a més, en els homes estudiats només hi havia un 4% d’ells que patien obesitat i en canvi un 20% de la població tenia sobrepes.

2. L’ESPORT NO ÉS SA

Després de parlar de tots els beneficis i avantatges de practicar esport, ara hem d’analitzar l’altre cara de la moneda. L’esport també pot perjudicar la salut, i de formes greus.
Segons el Dr. Roldán “practicar deporte no es sano. Sólo hay que ver cómo están las urgencias traumatológicas cada día”. Segons Roldán, en el moment en què comencem a practicar esport estem expossats a múltiples lesions, sigui quina sigui la intensitat de l’exercici físic.
Roldán assegura que “cada día viene gente con brazos, manos, piernas, rotas por practicar deportes cómo el futbol, baloncesto o esquí (sobretodo ahora en invierno)”.
Per tant, segons el doctor, l’esport no és sa.

Un dels primers factors de risc de l’esport és practicar-lo en excés.

• Excés o sobreesforç d’esport
Què és?
Segons diferents articles de doctors i especialistes en esport, el sobreesforç o excés d’esport és un dels problemes més freqüents en la pràctica esportiva.
Primer de tot cal definir que es considera excés a la pràctica esportia que suposi un gran esforç físic durant unes 10 o 15 hores setmanals .

A qui afecta?
Cal afegir que els esportites d’èl·lit entrenen fan esport durant unes 20 hores setmanals, per tant aquest és un dels col·lectius amb més risc de patir sobreesforç esportiu. Però, per altra banda, també pot arribar a moltes persones que practiquin esport com a afició o activitat d’oci.
L’any 2008 el CIS i l’INE van dur a terme una sèrie d’enquestes i estadístiques sobre hàbits esportius i pràctiques esportives d’oci que van donar els següents resultats:
+ Més de 3 milions de llicències federatives a Espanya, per tant, més de 3 milions de persones practiquen esport setmanalment en algún club o equip.
+ El 58,2% de la gent que practica esport (36,5% de la mostra) ho fa per fer exercici físic i un 34 % ho fa a nivell competitiu.
+ Un 48,4% de la gent que fa esport, el practica tres o més vegades per setmana.
+ I per últim, un 2,6% del a mostra competeix en lligues nacionals i un 65,8% practica sense intenció de competir.
Les conclusions d’aquests resultats podrien ser que hi ha un gran nombre de persones que practiquen esport a l’Estat espanyol, ja sigui a nivell competitiu o simplement per afició.
Per tant, les malalties com el sobreesforç no només poden afectar als esportistes d’èl·lit.

Què provoca el sobreesforç?
L’excés d’esport pot provocar sentiment de fatiga, pèrdua de motivació i falta de desig d’entrenar. Pèrdua de pes i disminució de la gana. També pot provocar dificultats per adormir-se i per despertar-se.
Sovint pot fet augmentar la freqüència cardíaca i provocar variacions de la tensió arterial en els més joves. En adults, per això, pot disminuir el rendiment i ser més susceptible a patir encostipats, cafalees, depressions i dolor muscular. També la pràctica excesiva d’esport comporta un major risc de patir lesions musculars i òssees i amb una recuperació cada cop més lenta.
Tothom que practica esport en excés està exposat a patir lesions musculars i òssees i que els costi recuperar-se després, tant de la lessió com de l’exercici físic.
Per últim, cal destacar que l’any 2005 es va descobrir un nou tipus d’anorèxia vinculada al sobreesforç. Aquesta malaltia consisteix en ingerir menys caloríes de les que el cos necessita i en realitzar exercici físic excessiu.
Durant el XIII Concurs de Psiquiatría es va explicar que hi ha dos tipus d’anorèxia, una que és fàcilment detectable perquè la persona amb la malaltia deixa de menjar de cop. I una altra tipus que no es deixa veure tan ràpidament perquè el malalt/a té una correcta alimentació, però elimina més caloríes de les que té amb una practica excessiva d’algún exercici físic.

Els més joves
Si busquèssim exemples de lesions i problemes de salut per culpa del sobreesforç segur que podriem trobar molta gent que l’ha patit i ha hagut de deixar l’esport durant un temps. Però, què passa amb els professionals? Amb els que quan es lesionen s’han de recuperar el més ràpid possible per tornar a entrenar?
A continuació, hi ha alguns exemples en esportistes d’èl·lit com Ricky Rubio o Rafa Nadal. Tots dos ténen menys de 25 anys i ja han patit lesions musculars i òsses. Entrenen des que són molt petits i això els ha passat factura als 18 anys (Ricky Rubio) i als 23 (Rafa Nadal).
En Ricard Rubio és jugador de l’equip de bàsquet DKV de Badalona. Entrena i juga amb la “penya de Badalona” des de que té 10 anys, i a partir dels 14 ja va començar a entrenar 4 dies a la setmana entre dilluns i divendres més el partit del cap de setmana. Les sesions eren de més de dues hores diàries.
Ara, és un dels jugadors més importants de l’equip. Juga a la possició del base, és a dir, que és el que condueix a l’equip, l’organitza i selecciona les jugades. Tot això, amb 18 anys recent complerts. És realment, una estrella del bàsquet. Però el passat 16 de setembre, va patir una lessió a la mà dreta mentre disputava un partit contra el REUS (Tarragona). Segons els mitjans, en Ricky “padeció una rotura parcial del ligamento escafolunar de la mano derecha”. Aquesta lesió el va deixar sense poder jugar ni entrenar durant 3 mesos.
L’altre “crack” és Rafael Nadal, jugador de tenis i número u del món. El passat 31 d’octubre, mentre disputava els quarts de final del torneig de Bercy contra el rus Davydenko, Nadal va declarar que: “sentí un pinchazo agudo en la rodilla y me impedía tomar impulso”.
Rafa Nadal es va retirar del partit i va abandonar el torneig.
Aquests exemples demostren que com més esport es practica i com més aviat es comença a practicar, més aprop s’està de patir lesions o problemes musculars, òssis, cardíacs, i tots els esmentats anteriorment.
Tant en Ricky com en Rafa, són dos nois joves que l’únic que han fet durant tota la seva vida ha sigut esport. Esport i més esport amb una intensitat exagerada i possant el cos a un nivell extrem.
Això, als 18 i 23 anys, els ha començat a passar factura.
Un últim cas, ha sigut el del jugador De la Red , del Real Madrid. El jugador serà baixa tota la temporada segons els mitjans, que van afirmar que “se desplomó en pleno partido por un síncope por esfuerzo”.
De la Red seguirà sotmetent-se a varies proves per aconseguir trobar l’element exacte que li causà el desmai.

• Mort súbita

No només l’excés d’esport pot ser perjudicial per la salut. Qui no ha sentit parlar de la “Muerte súbita en el deporte”? .
La mort súbita és una forma de mort natural en la que el cor s’atura, deixa de bategar. Aquesta malaltia la poden patir nadons d’un o dos mesos i sovint és perquè neixen amb alguna malaltia cardíaca que se’ls i desenvolupa un o dos mesos després de néixer.
Però també hi ha molts casos de mort súbita en el món de l’esport d’èl·lit.
Jugadors de futbol que s’han desplomat al mig del camp de futbol i ja no se’ls ha pogut reanimar.
Segons el Dr. Calabuig de la Universitat de Navarra, s’ha de fer una distinció d’edats alhora de parlar de la mort súbita en l’esport:

+ Menors de 35 anys: en aquest grup s’inclou, nens i adolescents. A grans trets, les causes que els poden provocar la mort súbita són malalties cardíaques de naixement i que no s’han desenvolupat fins que no s’ha sotmés el cor a un exercici intens.
+ Majors de 35 anys: en aquest grup, en canvi, la causa de la mort súbita se sol trobar en lesions en les artèries coronàries; lesions que ja estan presents en l’adolescència (14-16 anys).
Sovint les lesions a les artèries coronàries són causades pel tabac, el colesterol, la hipertensió arterial, la diabetis, etc.
Per tant, com a conclusió podem dir que els menors de 35 anys que practiquin esport (varies hores a la setmana) tenen risc de patir alguna lesió al cor que els pugui perjudicar greument la salut.
Per aquesta raó, els jugadors d’èl·lit passen molts controls cardíacs a l’any.

Però què passa amb la gent que decideix practicar esport per lliure?
Sortir a córrer, o més conegut com “futting”, és un exercici físic practicat per un gran nombre de persones; segons el CIS un 10,8% de les persones que practiquen algún esport (36,5% de la mostra), fan atletisme o jogging (carreres a peu). Aquestes persones, és molt provable que no es fagin cap control mèdic abans de començar a fer esport diari. I és possible que tinguin alguna malaltia cardíaca i no ho sàpiguen. Per tant, és bo decidir “possar-se en forma” per lliure? O més aviat és perillós?

Per ensenyar un exemple d’un esportista conegut, podem parlar del cas més recent de mort súbita, el jugador del Sevilla FC, Antonio Puerta.
Puerta va morir el dia 28 de febrer del 2007. Va patir una parada cardiorespiratòria al mig de l’estadi Sánchez-Pijuán, mentre es disputava el partit Sevilla-Getafe.
Antonio Puerta tenia una malformació al ventrícle esquerre del cor, que és la cambra del cor més petita i això fa que sigui difícil diagnosticar la malaltia.
En el moment en què s’expossa el cor a un exercici físic molt elevat el cor poden aparèixer arrítmies, com en el cas de Puerta, que provoquin la mort.
Puerta tenía 22 anys i jugava al Sevilla des de que era molt petit.
Segons la notícia que es va publicar a la web dalealplay.com la malaltia no s’hauria desenvolupat si es tractés d’una persona que no practica esport diari.

3. CONCLUSIONS

Quan un rumor, idea, superstició, etc. S’estén a la població és perquè hi ha algú al darrere que aconsegueix beneficis (ja siguin econòmics, socials, polítics, etc.) si aquest rumor creix i es dóna a conèixer.
Per exemple, en el moment en què Coca Cola diu que té una fórmula secreta que no desvetllarà mai, tothom en parla, tothom ho comenta, i la paraula Coca Cola està a la boca de tothom. Així s’aconsegueix notorietat, s’aconsegueix que la gent parli de la marca, del producte, o de l’empresa. I si s’aconsegueix estendre tant el rumor que els mitjans de comunicació en fagin ressó la marca ha tingut èxit i ha aconseguit el que volia.
Però quan realment l’èxit és culmina amb aquests rumors és quan s’han fet tant famosos que la societat se’ls ha apropiat com a reals, sense contrastar-los amb res. Dit vulgarment, “s’han menjat” el que els hi han dit els mitjans. Un exemple molt clar serien les supersticions que han anat apareguent al llarg dels anys; el número 13 dóna mala sort, però un trèbol de 4 fulles et dóna els millors anys de la teva vida.
Però la meva pregunta és, qui se’n beneficia? Perquè es diu a tot arreu que “l’esport és sa” i no s’expliquen els seus riscos ni possibles accidents? Qui treu beneficis d’extendre aquesta falsa afirmació?
La meva teoria és que, si la gent creu que l’esport és sa, el practica. I si el practica, s’apunta a un gimnàs. Si les pares i mares creuen que l’esport és sa pel seu fill, l’apuntaran a activitats extra escolars. Si tothom creu que l’esport és sa, les botigues com Decathlon o Intersport funcionaràn.
Per tant, crec que l’esport mou hàbits del dia a dia de les persones. L’esport és present a tots els mitjans de comunicació. Cada cap de setmana hi ha competicions esportives, i cada 4 anys es disputen els famosos Jocs Olímpics. Vivim en una societat on l’esport és un dels hàbits i activitat d’oci més important.
La creença de què l’esport és sa fa que existeixin milers de centres dedicats a practicar-lo. Fa que hi hagi centenars de lligues (tant escolars com professionals) per a petits i grans. I fa que, empreses dedicades a material d’esport, s’hagin convertit en multinacionals a nivell europeu.


La practica esportiva provoca, en general, que es moguin milers de diners.
Sí que és cert, com ja s’ha explicat anteriorment, que l’esport aporta beneficis per al cos, però també és cert que hi ha molts riscos. I que en el moment en què es practica esport a nivells elevats o sense control mèdic, el cos s’exposa a perillosos riscos per a la salut.

BIBLIOGRAFÍA

- Enciclopèdia Catalana, vol. 5. (2000)

Pàgines web
- www.consumer.com
- www.saludehijos.com
- www.cun.es
- www.saludymedicinas.com
- www.terra.es/deportes
- www.soloellas.com
- www.f20.com
Notícia Ricky Rubio
- www.marca.com
Notícia Rafel Nadal
- www.sport.es

Vídeo: Mort del jugador Puerta
- www.dalealplay.com
Notícia del jugador De la Red
- www.marca.com
- Enciclopèdia catalana online: www.grec.cat

AGRAÏMENTS

+ Enric Pintado Pisa, ex jugador del DKV Joventut (Temporada 2005-2006)
+ Dr. Roldán, cirurgià i trumatòleg Centre Mèdic Teknon
+ Dr. Trallero, cirurgià i traumatòleg especialitzat en esport. Centre Mèdic Teknon.
+ Nate Higgs, ex esportista professional de bàsquet.




MIREIA MOLAS CLOSAS